PISTES de Mireia Calafell

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: UNA ROSA DE PAPER

Mostres de treballs de Poesia

POEMES

 

9 D'OCTUBRE

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sino s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

                                   V. A. Estellés

MIQUEL MARTÍ I POL: ARA MATEIX

MIQUEL MARTÍ I POL: ESTIU

ESTIU 
Ara és el temps d'estimar pels camins, 
a la vora del riu on l'herba és blana i acollidora 
i a l'ombra dels vells arbres, 
a les fonts mig perdudes, 
allí on el bosc és més íntim. 
Ara és el temps de seure pels carrers 
a parlar de futbol i de dones, 
havent sopat, 
formant grup a l'escassa voravia 
i veure com les noies 
travessen el carrer abans d'arribar 
i passen i s'allunyen 
una mica porugues. 
Ara és el temps dels fusters i dels paletes, 
temps de cantar tot treballant 
a ple sol, 
oblidant el risc de les bastides, 
oblidant l'esforç 
i la monotonia de la feina i del viure. 
Ara és el temps de passejar amb les nenes 
i la senyora que porta guants blancs 
per amagar els estralls del lleixiu, 
a la tarda del diumenge, 
per l'ampla carretera vorejada de plàtans 
dient adéu-siau a tothom 
amb un gran gest del cap 
i envejant la muller dels que passen. 
Ara és el temps de les dones que cusen 
a la penombra de les entrades 
i s'adormen sovint damunt la feina, 
i és el temps dels homes que fan la sesta 
al racó més fosc de la casa 
a les tardes de sol, 
quan als carrers hi ha un silenci feixuc 
i fa una calor despòtica. 
Ara és l'estiu, 
l'estiu massís i una mica absurd 
però intensament bell, 
que arriba sobtadament 
una nit qualsevol de principis de juny 
i que se'n va, també sobtadament, 
una nit qualsevol de finals de setembre. 

VIATGE A ÍTACA

PER A CORINA, ELENA, MADALINA, ÓSCAR I LUÍS perquè arribeu a Ítaca us coste el que us coste!  Que els vostres somnis s'acomplisquen i que la il·lusió que ara teniu us acompanye ara i sempre en el viatge!  Una fortíssima abraçada per a cadascun de vosaltres!

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.


                                                     kavafis (trad. Carles Riba)

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: CORAL ROMPUT

LA DANSA DE LA PRIMAVERA

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent ens portarà,
a dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré en el fons de la mar.

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

MARIA MERCÈ MARÇAL: CANÇÓ DEL BES SENSE PORT

Cançó del bes sense port.

L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat del vent
com una trena negra.

(Maria Mercè Marçal)